El Camp de Tarragona és un territori pobre en recursos hídrics. La manca d’aigua ha estat un problema històric i s’han hagut de portar a terme costoses infraestructures per cobrir la creixent demanda i no aturar el desenvolupament de les poblacions.
Reus neix el segle XII prop d’un brollador, l’anomenada Font de la Vila o la Font Vella. A mesura que la vila creix ha de buscar altres punts d’abastament i es construeix una primera canalització d’aigua: el rec d’Almoster. L’aigua arribava a la bassa del Padró – on avui es troba la plaça de Marià Fortuny - des d’on es repartia per tota la vila mitjançant una xarxa de recs que subministrava les fonts, els abeuradors, els rentadors i més de 500 horts.
Al segle XVIII Reus és la segona ciutat de Catalunya. L’explotació d’aigües subterrànies facilita l’expansió de la indústria d’aiguardent i d’altres activitats econòmiques. La ciutat s’embelleix amb noves fonts i es milloren els serveis.
A finals del segle XIX els particulars comencen a demanar l’accés directe de l’aigua des de les seves cases i s’instal·len els primers comptadors. També es millora la higiene pública. Cada cop l’aigua subterrània és més escassa. Es busquen solucions per poder obtenir-ne i es proposen nombroses idees. Algunes d’elles són fruit de l’oportunisme tot aprofitant la desesperada situació en què es trobava la ciutat, d’altres més assenyades, proposen la construcció d’embassaments i, fins i tot, contemplen ja la possibilitat de portar l’aigua de l’Ebre.
Finalment, el 1904, es comença la construcció del Pantà de Riudecanyes. A la ciutat es milloren les canalitzacions, les instal·lacions i la qualitat de l’aigua. Es construeixen grans dipòsits davant de l’Institut Pere Mata i, el 1936, l’estació depuradora d’aigües residuals del Molinet. Reus esdevé pionera en el reciclatge d’aigües.